¿Conflicto o cohesión social? : Apuntes sobre historia y memoria de la Revolución de los Claveles (1974 - 1975)
Varela, Raquel

Historia del Presente. (Madrid. Núm 16 (2011) p. 63-76)

Aquest assaig cerca una reflexió a l'entorn de la memòria de la Revolució dels Clavells. Més que un article que estudia exhaustivament totes les dimensions d'aquesta qüestió, es tracta d'una reflexió sobre tres elements essencials, però que no esgoten la temàtica. En primer lloc, el paper de les teories de la transitologia formulades per la ciència política sobre la història de la revolució i el règim democràtic, puix que fer una història teleològica invita a construir una narrativa de la revolució anacrònica que parteix de la Democràcia liberal com a suposat valor clau d'avui dia, tot transportant el mateix raciocini per a la disputa social que es va produir a Portugal durant el bienni 1974-1975. En segon lloc, es repensa el paper de les revolucions anticolonialistes africanes, no únicament com a factor que va precipitar la caiguda del règim de Salazar, sinó com a part intrínseca d'aquest procés. Finalment, es conclou acollint un retorn metodològic a la història social perquè la història de la revolució resisteixi millor les pressions polítiques de l'actualitat.

La Restitución de bienes incautados a organizaciones sindicales y partidos políticos durante el franquismo : un análisis jurídico
Vallés Muría, Daniel

Historia, Trabajo y Sociedad. (Madrid. Núm 6 (2015) p. 51-80)

En aquest article s'examina una determinada manera de reparació dels danys derivats de la Guerra Civil Espanyola: la restitució de béns incautats per part del règim franquista als Sindicats i partits polítics il·legalitzats. L'Assemblea de les Nacions Unides entén que una de les formes de reparació de les víctimes de violacions de drets humans és el dret a obtenir la restitució de drets i béns. Evidentment, com es mostra a l'article, de l'anàlisi de la normativa hom pot concloure que l'abast d'aquesta restitució és un tema estrictament polític.

La Izquierda radical española y los modelos del Este el referente albanés en la lucha antifranquista : El caso del PCE (m-l)
Torres, Jordi

Ayer. (Madrid. Núm 67 (2007) p. 159-176)

L'article analitza la trajectòria de l'esquerra revolucionària espanyola sorgida a la dècada dels anys seixanta i setanta a través del recorregut del Partit Comunista d'Espanya (marxista-leninista). Aquesta escissió maoista del PCE trobà el seu referent revolucionari en la República Popular Socialista d'Albània. La fraterna relació és un reflex de la mútua dependència entre un partit occidental que precisava d'un model alternatiu al "revisionisme" soviètic, així com d'un Estat que necessitava presentar suports revolucionaris externs per justificar el seu aïllament a la població. Així mateix, les estretes relacions patiren els canvis polítics dels vuitanta, tant a nivell internacional com espanyol.

Unidad y diversidad en la oposición comunista al franquismo
Solé Tura, Jordi

En: España bajo el franquismo. Barcelona : Crítica, 1986
ISBN 848432057X

Segons l'autor, parlar d'"unitat" i "diversitat" en l'oposició comunista al franquisme vol dir fugir d'algunes interpretacions simplificadores que veuen la trajectòria del PCE-PSUC (el conjunt dels comunistes de l'Estat) sota el franquisme com un tot homogeni en l'espai i en el temps. La trajectòria és llegida més aviat com una combinació de moments d'uniformitat i de diversitat, podent-se distingir clarament diverses fases en l'elaboració de la política comunista, amb una aplicació d'aquesta política que no va ser uniforme i amb una implantació del propi partit comunista en tot moment caracteritzada per la diversitat i la desigualtat. La implantació organitzativa dels comunistes es va centrar a Catalunya, Madrid, Andalusia, Astúries i el País Valencià. A la resta d'Espanya hi va haver nuclis dispersos, que en alguns moments van adquirir importància però que no van arribar a estabilitzar-se com a tals. I va haver àmplies zones de l'Estat en què el comunisme amb prou feines va penetrar. L'autor considera important reflexionar sobre aquesta qüestió perquè, en realitat, sota el franquisme es va forjar la identitat política i orgànica del comunisme espanyol i perquè els avatars del PCE-PSUC permeten entendre la debilitat i la força de l'oposició al franquisme. Solé Tura opina indubtablement que el PCE-PSUC va constituir el nucli essencial -i en alguns moments, únic- d'aquesta oposició i que, per aquesta mateixa raó, la seva força i la seva debilitat expressen i resumeixen la força i la debilitat del conjunt de l'oposició antifranquista. L'autor segueix les línies generals d'aquesta unitat i d'aquesta diversitat dels comunistes sota el franquisme.

Crisis económica y transición política
Serrano Sanz, José María

Ayer. (Madrid. Núm 15 (1994) p. 135-164)

L'article exposa la conjunció a Espanya d'aquestes dues realitats durant la dècada de 1970, com a conseqüència de la crisi mundial del petroli i la seva particular afectació a l'economia espanyola, i a la debilitat del sistema franquista, en aquell moment ja desbordat per la pressió popular i la mala salut del dictador. Igualment, el document detalla també la relativa estabilització econòmica que emprèn el govern de Suárez després de la victòria electoral de 1977 i el recrudiment de la crisi a partir de 1979, amb la seva traducció política en el clima d'erosió que s'apoderà de la UCD a partir d'aquell moment. Finalment, l'autor estudia la victòria electoral socialista de 1982 i l'estabilització de la situació que conduí, quatre anys més tard, a la integració d'Espanya al dedins de la CEE. Metodològicament, tot plegat es manifesta a través de dos apartats cronològics (1973-1977 i 1977-1985) i un balanç comparatiu final.

One Hundred Years of Socialism : The West European Left in the Twentieth Century
Sassoon, Donald

London ; New York : Tauris, 2014
ISBN 9781780767611

En aquesta obra, Sassoon traça el recorregut dels partits d'esquerra a Europa Occidental a través de 14 països, des de la fundació de la II Internacional el 1889 fins a la caiguda del Mur de Berlín el 1989. Cal especificar, però, que el seu objecte preferent són els partits socialdemòcrates, tot i que també presta atenció als partits comunistes més forts, com ara el francès i l'italià. L'obra està dividida en tres blocs i vint-i-quatre capítols. Al primer, format per quatre capítols, s'hi analitza el socialisme previ a 1914, el del període comprès entre 1914-1940 i els casos concrets que van des de l'SPD i el Labour fins als austro-marxistes i els comunistes italians. El darrer capítol d'aquest bloc se centra en el context de la Segona Guerra Mundial, la resistència i la postguerra. Un segon bloc, d'onze capítols, aborda la consolidació. El primer capítol tracta els socialistes després de 1945. Un segon, en canvi, analitza la construcció d'un "capitalisme social" entre 1945 i 1950. El tercer se centra en les polítiques exteriors. El tres capítols següents analitzen l'esquerra en el context de l'època daurada del capitalisme, entre la neutralitat i l'atlantisme i els fonaments d'allò que l'autor anomena un "nou revisionisme". Els dos següents se centren en la conjuntura dels seixanta, marcat pel "retorn de l'esquerra" i l'establiment d'un consens en matèria internacional. Els tres capítols finals abasten la nova conjuntura oberta des del 1973 fins la caiguda del mur de Berlín. S'hi analitza la crisi de l'esquerra; la Socialdemocràcia en Àustria, Suècia, els Països Baixos i Bèlgica; l'SPD i el Labour en el govern; l'experiència del PSF; la crisi del comunisme italià i la fi dels règims dictatorials a Portugal, Grècia i Espanya. Finalment, els tres darrers capítols analitzen la relació amb el moviment obrer, de dones i ecologistes, i, tot seguit la nova conjuntura dels vuitanta, en un context d'hegemonia neoliberal i de crisi generalitzada d'una esquerra que aprofundeix en el seu "revisionisme" i les perspectives de la qual apareixen incertes.

PSOE, PCE, UGT y CCOO durante la transición en Galicia (1975 - 1981)
Santidrián Arias, Víctor Manuel

Historia del Presente. (Madrid. Núm 25 (2015) p. 63-80)

Quan el 20 de novembre de 1975 morí Franco, les forces de l'oposició antifranquista d'àmbit estatal mostraven un desenvolupament molt diferent entre elles. La implantació i institucionalització d'aquestes organitzacions polítiques i sindicals es produí en el marc d'una estructura d'oportunitats polítiques en transformació. L'existència de cultures polítiques diferents al si de les forces "estatals" (generació de la guerra i nova militància nascuda als seixanta; militància de l'Exili enfront de la militància de l'interior, etc.) i, sobretot, la competència amb organitzacions nacionalistes serveixen per a explicar el panorama polític i sindical nascut amb l'aprovació de l'Estat d'Autonomia i les primeres eleccions gallegues de 1981.

L'Organització d'Esquerra Comunista en el moviment obrer : les Plataformes i Comissions Obreres Anticapitalistes (1971 - 1977)
Sans Molas, Joel

En: VIII Encuentro de Investigadores del Franquismo (CD-ROM). Barcelona : Centre d'Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica : Fundació Cipriano García, 2013.
ISBN 9788469586549

En els moments del canvi de dècada dels anys 60 als 70 es va viure l'aparició de diferents projectes polítics a l'esquerra del PSUC que plantejaven una alternativa revolucionària. Respecte del moviment obrer, hom va trobar-se amb la problemàtica de com afrontar el predomini del PSUC dins de Comissions Obreres i la seva política moderada que no compartien. Les organitzacions van seguir diversos camins. Algunes organitzacions van sortir de CCOO per crear projectes propis. Aquesta comunicació s'apropa a la política envers el moviment obrer dels Círculos Obreros Comunistas (COC) i l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC o OIC en les sigles en castellà, més conegudes), escassament estudiada. L'OIC va ser una organització de l'esquerra revolucionària formada el 1974 a partir dels COC i que va involucrar-se intensament en les lluites obreres. L'especificitat d'aquestes organitzacions és que van potenciar uns espais obrers alternatius a les CCOO, de caràcter no sindical i que unien les reivindicacions laborals i una política anticapitalista: les Plataformes o Comissions Obreres d'Empresa.

L'Esquerra revolucionària i el seu paper en la mobilització social i el canvi polític dels anys 70 : estat de la qüestió i alguns apunts per al seu estudi
Sans Molas, Joel

En: "Otras voces, otros ámbitos" : los sujetos y su entorno : Nuevas perspectivas de la historia sociocultural. València : Publicacions de la Universitat de València, 2015
ISBN 978-84-606-5875-7

Tot i ser, en el seu conjunt, la segona força política de l'antifranquisme després del PCE i del PSUC, les organitzacions de l'esquerra revolucionària han estat poc reconegudes en el relat històric sobre els anys 70 i la transició. En aquesta categoria, l'autor hi aplega les organitzacions marxistes que hi havia a l'esquerra del PCE i del PSUC; entre les més importants en el seu arrelament social el PTE, l'ORT, l'MC, la LCR, l'OIC i l'OCE-BR. En aquesta comunicació Joel Sans realitza un estat de la qüestió elaborat i crític de les visions que ha presentat la historiografia respecte aquestes organitzacions, reivindicant en la seva interpretació els seus papers i la importància que varen tenir.

Entre las instituciones y la movilización: la crisis de la izquierda radical durante la transición
Sans Molas, Joel

En: V Congreso Internacional de Historia de la Transición en España : Las organizaciones políticas. Almería : Universidad de Almería, (CD.), 2011, p. 649-665
ISBN 9788469490761

A l'hora d'analitzar el procés polític de la transició és d'utilitat considerar l'evolució de les organitzacions de l'esquerra radical i la relació d'aquestes amb la construcció del nou marc institucional. El conjunt divers de les organitzacions a l'esquerra del PCE i del PSUC s'havia situat com la segona força de l'oposició a la dictadura durant els anys setanta. Des de l'inici de la dècada s'havia produït un creixement sostingut de l'esquerra radical vinculat a l'increment de les lluites i a la radicalització política. El socialisme revolucionari estava guanyant una influència que no havia tingut des de feia dècades. Les principals organitzacions de l'esquerra radical (PTE, ORT, MC, LCR i OIC) van arribar a sumar conjuntament una afiliació significativa, d'unes 25 000-30 000 persones. Tanmateix, malgrat el seu arrelament, aquestes organitzacions no van ser capaces d'afrontar amb èxit els canvis polítics de la transició. Entre 1977 i 1981 moltes d'elles van desaparèixer. Les organitzacions que van sobreviure van haver d'afrontar una crisi d'orientació i de militància. Aquesta comunicació, a partir d'una mirada global documentada i una interpretació rica i complexa, tracta de dotar d'un marc interpretatiu a la crisi de l'esquerra revolucionària, tot proposant diversos factors explicatius i relacionant-la amb el canvi de context polític i econòmic, així com amb la baixada de la mobilització social.

Teoría y práctica democrática en el PCE (1956 - 1982)
Sánchez Rodríguez, Jesús

Madrid : Fundación de Investigaciones Marxistas, 2004
ISBN 8487098428

L'obra analitza la trajectòria del Partido Comunista de España entre els anys 1956 i 1982 prenent com a eix de referència la relació que sosté amb la Democràcia en un triple pla: el del paper jugat en la lluita contra la dictadura franquista i per la conquesta d'un règim de llibertats, en segon lloc en l'articulació d'una via democràtica al socialisme, i per últim en la pràctica democràtica en la vida interna del partit. A aquest efecte, el llibre presta atenció a una doble seqüència d'esdeveniments, els que es desenvolupen en el pla nacional, és a dir, la lluita contra la dictadura i la transició democràtica, i els que tenen lloc en el si del moviment comunista internacional, considerant alguns esdeveniments clau en l'escena internacional com són l'experiència de la Unidad Popular a Xile, la revolució dels clavells a Portugal, etc. Tot i la seva articulació cronològica, tanmateix, l'obra té una clara naturalesa politològica més que historiogràfica, centrant-se en la investigació de la trajectòria política i ideològica del Partido Comunista de España, raó per la qual es dedica una atenció especial al fenomen de l'eurocomunisme com a condensació última de les transformacions ocorregudes, i culminació teòrica de la via democràtica al socialisme proposada pel PCE, junt amb altres partits comunistes (especialment el francès i l'italià). Com a conseqüència de dita orientació, el llibre conté, en la seva primera part, una anàlisi de tres aspectes importants per a la seva comprensió: la naturalesa dels partits comunistes, la relació teòrica i pràctica del comunisme com a doctrina i com a sistema polític amb la Democràcia, i la evolució i naturalesa del franquisme. Iniciada el 1956 amb l'adopció de la Política de Reconciliación Nacional, la trajectòria seguida pel PCE la va a portar a un canvi profund de la seva línia política i d'alguns dels valors que la sostenen.

El Proyecto radical : auge y declive de la izquierda revolucionaria en España (1964 - 1992)
Roca, José Manuel

Madrid: Los Libros de la Catarata, 1994
ISBN 8487567630

En aquest llibre s'hi analitzen, des de diverses perspectives, la gènesi, evolució i declivi de les organitzacions que van enfrontar-se al règim franquista defensant diversos programes revolucionaris. En l'estudi s'hi aborden gairebé totes les organitzacions de l'esquerra radical, així com la relació que aquestes establiren amb el sindicalisme i el moviment estudiantil. Aquesta és, no obstant, una primera aproximació a un assumpte complex. El lector hi podrà trobar, a més d'una visió històrica, algunes reflexions sobre els canvis succeïts en la realitat social i en l'univers de les representacions simbòliques i polítiques, així com la repressió a la que van ser objecte el projecte radical per a transformar la societat.

Coyunturas críticas : la izquierda y la idea de España durante la Transición
Quiroga Fernández de Soto, Alejandro

Historia del Presente. (Madrid. Núm 13 (2009) p. 21-40)

L'article se centra en l'anàlisi dels posicionaments de l'esquerra espanyola en l'àmbit estatal durant el període de la transició democràtica, particularment dels socialistes i comunistes, tot abordant d'un mode empíric la calculada "renúncia" al dret d'autodeterminació de les nacionalitats i al federalisme que figurava en els seus textos congressuals des del tardofranquisme, així com les tensions que aquella renúncia va provocar, particularment en les seccions catalana i basca dels principals partits de l'esquerra espanyola, que van bascular d'un mode constant entre la idea d'autogovern i la defensa de la solidaritat entre els pobles d'Espanya.

Orto y ocaso de la izquierda revolucionaria en España (1959 - 1994)
Pérez Serrano, Julio

En: Los partidos en la Transición : Las organizaciones políticas en la construcción de la democracia española. Madrid : Biblioteca Nueva, 2013, p. 249-289
ISBN 9788499406299

Aquest capítol incorpora una aproximació de conjunt força completa a la trajectòria de l'esquerra revolucionària espanyola durant bona part de la segona meitat del segle XX. L'autor agrupa els diferents partits per corrents ideològics, establint una divisió principal d'aquests en dos blocs. El primer bloc comprèn els partits que vénen del PCE: el primer maoisme amb el PCE (m-l) i el PCE (r), el segon maoïsme amb el PTE, l'OCE (BR), l'ORT i l'MCE, i la dissidència leninista i prosoviètica amb el PCE (VIII-IX Congrés), el PCOE, el PCT, les Cèl·lules Comunistes i el PCPE. El segon bloc comprèn els partits que vénen del Marxisme revolucionari: els corrents d'inspiració consellista amb l'AC, el POUM i l'OICE, les tendències trotskistes amb la LCR, el PORE, el POSI i el PST, i altres grups trostkistes. L'autor relaciona l'auge de l'esquerra revolucionària amb el procés de l'agudització de la lluita de classes a Espanya, entre l'inici de la liberalització econòmica i la culminació de la transició. El treball distingeix diverses etapes. La primera s'emmarca entre el procés de formació dels partits radicals des de finals dels anys cinquanta fins el 1973. A partir de llavors, una part d'aquests partits assumeix l'estratègia de Ruptura democràtica i difumina el discurs revolucionari, mentre que l'altra opta per una lluita armada sense recorregut. L'any 1977, des de la il·legalitat, la majoria d'organitzacions de la primera via participaren en les eleccions, tot reconeixent el triomf del reformisme; s'inicià llavors un declivi que el 1980 s'expressà en la dissolució dels dos principals partits maoistes. L'última batalla de l'Esquerra radical acabarà en derrota el 1986, amb la incorporació d'Espanya a la OTAN, condemnant les organitzacions supervivents, ja als noranta, a la desaparició.

Reacción popular violenta y Estado revolucionario el "verano caliente" portugués de 1975
Palacios Cerezales, Diego

Historia y Política. (Madrid. Núm 7 (2002) p. 211-248)

A l'estiu de 1975, un any després del cop que va derrocar a la dictadura a Portugal, va prendre posessió un govern provisional nítidament radicalitzat a l'esquerra. Com a reacció, en el centre i nord del país, una gran mobilització popular anticomunista va assetjar, assaltar i cremar més de vuitanta seus del Partit Comunista Portuguès i d'altres organitzacions que es consideraven afins. En aquest article es pretén explicar les condicions de la mobilització i, especialment, del recurs a un repertori violent d'acció col·lectiva. Per aquesta raó, a més d'analitzar les condicions que van donar vida al descontentament comunista, s'analitzen els factors polítics de la mobilització i s'explora el paper de l'Estat en la facilitació o impossibilitació de les accions col·lectives violentes d'aquest moviment.

El Inicio del fin del mito soviético : los comunistas occidentales ante la Primavera de Praga
Pala, Giaime

Manresa : El Viejo Tipo, 2008
ISBN 9788496831780

El 20 d'agost de 1968 les tropes soviètiques, amb el suport de cinc països membres del Pacte de Varsòvia, van entrar en Txecoslovàquia, restablint una administració afí a Moscou i avortant un moviment democratitzador guiat per la idea d'un "socialisme amb rostre humà" que podria haver-se estès a d'altres països del bloc de l'Est. El període de renovació en el socialisme que protagonitzà el Partit Comunista txecoslovac ha quedat registrat com la "Primavera de Praga". Aquells fets van desencadenar en Occident una forta condemna de la invasió de l'exèrcit soviètic i un intens debat al si dels partits comunistes europeus que a la llarga comportaren conseqüències tant en les relacions entre aquests partits com amb es seus vincles amb el PCUS. Aquest llibre se centra en els debats desenvolupats en el PCI, en el PCF i en l'àmbit del comunisme espanyol (PCE i PSUC) davant la invasió de Praga. És aquesta una visió comparada que permetrà al lector aproximar-se a les dinàmiques internes d'aquests partits, mentre es posen de manifest les diferències i similituds que es donaren en aquestes organitzacions hereves de la comú tradició política que es remunta a la Revolució d'Octubre de 1917. La decisió d'analitzar les actituds d'aquests quatre partits no és casual: es tracta dels partits que el març de 1977 es reuniren a Madrid per tal de discutir sobre l'anomenat "eurocomunisme", una proposta -patrocinada pels comunistes italians- dirigida a crear un socialisme europeu no alineat amb els dictàmens de Moscou i compatible amb la democràcia parlamentària i el pluralisme polític.

Los Socialistas europeos y la Transición española
Ortuño, Pilar

Madrid : Marcial Pons, 2005
ISBN 8495379880

La principal aportació del llibre radica en la seva anàlisi de la importància que van tenir les organitzacions sindicals i els partits socialistes europeus en el procés cap a la Democràcia d'Espanya. Així doncs, tracta d'aprofundir en qüestions de primer nivell com les dimensions internacionals de la transició espanyola cap a la Democràcia o quins suports va tenir aquesta i com els va rebre. L'autora contextualitza el procés històric com un fenomen menys aïllat del que sovint s'ha plantejat.

Nosotros los comunistas : Memoria, identidad e historia social


Madrid ; Sevilla : Fundación de Investigaciones Marxistas : Atrapasueños, 2009
ISBN 9788487098529

L'obra té l'objectiu de narrar la història del PCE centrant-se en les posicions i experiències dels militants. La publicació recull les ponències del II Congrés d'Història del PCE (22-24 de novembre de 2007) organitzat per la Fundació d'Investigacions Marxistes, dedicades a aspectes fins al moment poc atesos de l'organització comunista. En aquest sentit, l'estudi de la doctrina i de la identitat del partit és treballada per David Ginard, Xavier Domènech, Francisco Erice i Francisco Sevillano, mentre que la "qüestió femenina" és analitzada per Claudia Cabrero i Irene Abad. Carme Molinero, Sergio Rodríguez Tejada i Rubén Vega analitzen l'oposició comunista a la dictadura -el PCE ha estat fonamentalment reconegut per la seva visualització particular com a plataforma aglutinadora de bona part de l'antifranquisme-, i el projecte cultural dels comunistes espanyols és estudiat per Manuel Aznar Soler. Finalment, el llibre planteja també una reflexió sobre el model de democràcia a què aspirava el PCE (Francisco Fernández Buey) i algunes conclusions sobre la situació amb què el partit arribà als transcendentals moments de la transició democràtica (Josep Fontana).

Revolución, democracia y feminismo : las mujeres de la extrema izquierda en la transición
Moreno Seco, Mónica

En: Caminos de democracia : Ciudadanías y culturas democráticas en el siglo XX. Granada : Comares, 2014. p. 133-148
ISBN 9788490451885

En el si de l'oposició a la dictadura franquista a Espanya - i en el marc de protesta en tot el món occidental, el bloc comunista i dels processos de descolonització-, van sorgir agrupacions d'esquerra revolucionària o radical crítiques amb els partits comunistes. En territori espanyol, la lluita antifranquista va marcar profundament aquestes formacions polítiques, que es van gestar sota la repressió i la clandestinitat, i van haver d'afrontar el debat entre la revolució i el suport a la democràcia durant el procés de transició. Eren partits amb una elevada representació de dones en la seva militància, que van deixar una petjada notable en el moviment feminista del moment i que estaven interessades en les experiències de dones d'altres llocs del planeta. El present capítol aborda l'experiència d'aquestes dones militants a l'esquerra radical. En aquest sentit, analitza el paper de les militants feministes i el seu posicionament respecte al binomi democràcia-revolució. En un segon apartat reflexiona sobre l'interès creixent de les dones de l'extrema esquerra pel feminisme i com aquest es plasmà en la relació amb organitzacions d'altres països. Finalment, conclou que l'aportació d'aquestes organitzacions i de les dones que hi militaven en l'extensió d'una cultura democràtica resultà important. Així mateix, destaca la centralitat del compromís polític i feminista en la trajectòria de moltes d'aquestes militants. Pel que fa a les relacions internacionals, l'impuls internacionalista generà una creixent atenció a les situacions de les dones del Tercer Món, davant l'oblit per part d'altres organitzacions. Més endavant, ja a la dècada dels vuitanta i davant del desdibuixament de qualsevol perspectiva revolucionària, moltes d'aquestes dones de l'extrema esquerra van abocar els seus esforços als moviments socials, especialment el feminista.

Feminismo, antifeminismo, catolicismo y anticlericalismo en la transición política a la democracia
Moreno Seco, Mónica

En: Feminismos y antifeminismos : culturas políticas e identidades de género en la España del siglo XX. València ; Granada : Universitat de Valéncia : Universidad de Granada, 2011. p. 307-332
ISBN 9788437078922

Aquest capítol analitza el procés de conformació d'una nova ciutadania democràtica femenina durant el procés de transició a la democràcia; entesa aquesta no només com un procés d'ampliació de dret i llibertats, sinó també d'eixamplament dels espais d'actuació i participació de les dones. En aquest sentit, fou el Feminisme qui aconseguí incorporar a l'agenda política del moment aquests elements per a la constitució d'aquesta ciutadania en clau femenina i igualitària. L'autora, tanmateix, assenyala que el debat polític i social en torn a aquest drets no pot dissociar-se de la controvèrsia al voltant de les relacions Església-Estat, atès que alguns aspectes que la jerarquia eclesiàstica vinculava a la moral i la família es convertiren així en terreny adobat per a la polèmica. Així mateix, l'autora qüestiona la identificació esquemàtica de feminisme amb laïcisme, tot destacant el catolicisme feminista d'esquerres i com, en definitiva, la incorporació de categories discursives feministes impregnaren tant les cultures polítiques laiques com catòliques i, principalment, les d'esquerres, alhora que generaven rebuig i resistències en determinats segments de la societat.